Historia de les cadires

Home / Bloc / Historia de les cadires

Una cadira és un moble la finalitat del qual és servir de seient a una única persona. Acostuma a tenir quatre potes, encara que pot haver-hi d’una, dos, tres o, si parles amb un expert en PRL, et dirà que ha de ser de cinc i amb rodetes. Poden estar elaborades en diferents materials i segons el seu disseny pot ésser clàssica, rústica, moderna, d’oficina, etc.

Però de vegades, una cadira és quelcom més… Les cadires són comoditat, una temptació gairebé irrenunciable quan portes hores caminant, un sinònim de descans. Però no confonguis descansar amb parar-se, no ho facis perquè igual et trobes amb alguns petits problemes.

I parlo de les cadires perquè és una imatge molt potent sobre la no ambició. I no es tracta de ser ambiciós fins el punt de l’avarícia, no es tracta d’això, es tracta d’ésser ambiciós en la constància, es tracta d’avançar malgrat el cansament.

Aquesta és una de les lliçons que vaig aprendre fa 21 anys… avançar sense pressa però sense pausa, avançar malgrat les cadires. No jugaré a les metàfores, però quantes vegades t’hauràs assegut simplement per desídia? I segurament, hauràs tancat els ulls i en obrir-los, si  ho has fet, ja no veus els que venien per darrere, a qui t’acompanyaven per la dreta ni els que circulaven per l’esquerra. I el fet és que sovint, la cadira és l’excusa perfecta per deixar-te anar…

DSC_0095

Cadira a Gàmbia

Fa quasi 8 anys que el meu camí professional està ple de cadires que em conviden a parar i, si hagués aplicat la lògica més elemental, ara mateix estaria en una d’aquestes cadires modernes amb cinc rodes i reposabraços, una d’aquelles que es poden regular per estar ben còmode. Però no, vaig decidir no parar. I no perquè no tingués necessitat, que la tenia i encara, de tant en tant, la tinc, sinó perquè vaig decidir avançar malgrat tot (no t’explicaré els “malgrats” d’un autònom, això per a un altre dia).

DSC_0022

Cadira a La Habana

No és fàcil renunciar a les cadires. I en un sector com l’e-learning on allò tecnològic et marca el camí, on la teva aposta per la pedagogia i la creativitat de vegades cau dins d’un sac trencat, on la competència comença a ser brutalment incòmoda, on és d’obligat compliment estar a l’última… potser sigui un pelet més difícil renunciar a seure.

Jo vaig decidir de no parar. De tant en tant, sec al terra i descanso unes hores, i malgrat tenir les soles de les sabates desgastades, crec que serà més fàcil trobar noves sabates que aixecar-me de la cadira.

Per cert, fa uns anys, a Trinidad (Cuba), em van dedicar aquesta cançó… no la cantava en Silvio Rodríguez, però l’emoció vas ser màxima.

Comments
  • sofas

    Great article.

Leave a Comment

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis una millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment per l'acceptació d'aquestes mencionades cookies i l'acceptació de la nostre política de cookies, fes clic a l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies