Avui no parlo d’e-learning

Home / Bloc / Avui no parlo d’e-learning

Hom decideix marxar uns dies per desconectar… hom decideix anar lluny, a un país diferent, amb un clima diferent, amb una història diferent… i hom entre silencis descobreix la importància de viure.

No és fàcil reflexionar sobre l’horror, no és fàcil… Dibuixo estretes relacions entre les imatges i les emocions. Això t’ajuda a entendre que absurda és la dinàmica humana i t’ajuda a comprendre la poca disponibilitat a ser feliços que molts tenim.Un diumenge, a 17 sota zero, envoltat de neu i vent, i els meus ulls en blanc i negre. Silenci… reflexiono sobre la dignitat humana i per un moment m’oblido de la rutina que m’envolta cada dia: reunions, projectes, cursos, conceptualitzacions, guionatge, màrketing, disseny, trucades, correus electrònics…

Per un moment, un moment llarg, un moment de més de dues hores, només tinc al meu costat la mà de la persona que estimo… no hi han paraules… només hi ha una regressió imaginària a un moment de fa 68 anys… pijames de ralles, sabates trencades, cabells tallats, estrelles enganxades al braç… i crits… crits histèrics de gent que està a punt de perdre la vida a mans de gent que no es mereixen viure… Veig el tren parat en una via sense sortida… Veig les xemeneies… veig les llàgrimes dels nens, dels no tant nens, dels homes i les dones que no entenen res… veig com un a un esborra el seu futur sense la possibilitat de seguir-lo dibuixant…

I fa fred, molt fred… me’ls imagino intentant sobreviure acompanyats de cendra i pudor…

I enmig de la barbàrie recordo a aquells que, potser sense saber-ho, o potser saben-t’ho, els van ajudar a recuperar el somriure, els van ajudar a no perdre la vida.

No sé fins a quin punt la reflexió d’un viatge excessivament emotiu és vàlida… no sé si l’aprenentatge emocional que ha suposat m’ajudarà a respondre a les preguntes essencials que em fan crèixer… no sé si l’experiència emotiva m’ajudarà a entendre les relacions, tant personals com professionals, d’una manera diferent… no sé si seré capaç d’expressar en la meva professió les reflexions exageradament descobertes entre el silenci…

Els que em coneixeu, sabeu que no acostumo a perdre l’optimisme.

Showing 4 comments
  • MARISSA NADAL

    Jordi,
    de nou, com sempre, m’has tornat a emocionar. Gràcies per les imatges. Gràcies per aquestes reflexions carregades d’emocions i sentiment. I gràcies, sobre tot, per posar-les en paraules i compartir-les amb nosaltres. Per un instants ens ajudes a parar i pensar.

    Gràcies.
    Una abraçada!!

  • MARISSA NADAL

    Jordi,
    de nou, com sempre, m’has tornat a emocionar. Gràcies per les imatges. Gràcies per aquestes reflexions carregades d’emocions i sentiment. I gràcies, sobre tot, per posar-les en paraules i compartir-les amb nosaltres. Per un instants ens ajudes a parar i pensar.

    Gràcies.
    Una abraçada!!

  • Alina

    Enhorabuena como siempre, Jordi…Precioso el texto. Viví algo parecido en un campo de exterminio cerca de Berlín, pero me quedé muda…no conseguí soltar el flujo de mis emociones, así que eres afortunado por vivirlo de esa manera y más por poder expresarlo…Es un don que no tiene cualquiera. Un abrazo y sigue así!

  • Alina

    Enhorabuena como siempre, Jordi…Precioso el texto. Viví algo parecido en un campo de exterminio cerca de Berlín, pero me quedé muda…no conseguí soltar el flujo de mis emociones, así que eres afortunado por vivirlo de esa manera y más por poder expresarlo…Es un don que no tiene cualquiera. Un abrazo y sigue así!

Leave a Comment

Us de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies perquè tinguis una millor experiència d'usuari. Si continues navegant estàs donant el teu consentiment per l'acceptació d'aquestes mencionades cookies i l'acceptació de la nostre política de cookies, fes clic a l'enllaç per a més informació.

ACEPTAR
Aviso de cookies